Carles Arola, muralista «El que paga sempre té una ideologia» 21/11/2000

L'autor de l'espectacular façana modernista de quinze metres al carrer Sant Cugat és l'únic muralista professional de Catalunya, el barceloní Carles Arola Vera, 39, llicenciat a La Llotja, a la Facultat de Belles Arts de l'U.B. i a l'Escola Internacional de Pintura Mural del Monestir de Sant Cugat. Des de fa anys es guanya la vida exclusivament pintant esglèsies, murals i façanes per encàrrec.

-La de muralista és una professió en extinció?

-Hi ha poca gent que s'hi dediqui perque és molt sacrifcada. Has de fer el projecte i realitzar-lo, és a dir, posar les bastides, enfilar-t'hi, extendre la calç... i la gent és una mica reàcia a embrutar-se les mans...

-Quina és la tècnica?

-La mateixa de la capella Sixtina: pintura al fresc. Base de calç i pintura d'òxids de ferro que penetren dins la paret.

-Fins que la pluja i el vent se l´enduen?

-En absolut. Això dura tota la vida. No hi ha manteniment. És etern.

-Au vinga.

-El Palau de Knossos de Creta encara dura i es va pintar igual. I els frescos de Pompeia i la pintura romànica.

-Les piràmides d'Egipte estàn despintades.

-Perque era pintura orgànica, goma aràbiga sobre estuc. Però en el cas del carrer Sant Cugat l'únic problema és que hi hagi humitats per la part del darrera, l'interior de la casa.

-Amb quins criteris ha triat el disseny?

-He triat l'estil modernista, o de finals de segle passat inspirant-me en l'entorn. He intentat integrar-la en el barri per a que no destaqui excessivament.

-Doncs destacar, destaca moltíssim.

-És clar, és clar. Crida molt l'atenció. Però com a concepte m'he inspirat en la tipologia del barri.

-I és un encàrrec, és clar.

-Sí, m'ho ha encarregat la constructora Nova Finca que són els que hi van als baixos. Ja els havia fet una altra façana a Horta (Barcelona) i van quedar molt contents. Al primer pis hi van dues vivendes particulars.

-Com veuen els arquitectes la feina del muralista, un individu que els hi va al darrera retocant la seva obra?

-Molt bé. Normalment els que em venen a buscar són arquitectes.

-A Sabadell la gent està espantada.

-No, no. La majoria ho accepten sense perjudicis. En el mes llarg que hi he treballat he sentit comentaris de tots tipus. Però domina l' entusiasme.

-A Europa es fa això?

-A Europa es pinten moltes façanes mitjaneres. A vegades en la remodelació d'un barri queda una façana llisa, una ferida en el teixit urbà que es decora i s'integra en el barri.

-Com aquells balcons pintats de la Plaça de les Glòries de Barcelona?

-Exacte. O com la que vaig fer a la Plaça dels Sedassos de Tarragona per encàrrec de l'Ajuntament. És d'un hiperrealisme tan espectacular que una guia turística americana la destaca com «voltants de Barcelona».

-Cal tenir en compte la perspectiva quan es pinten superfícies tan grans?

-Sí a mida que vas pujant has d'aumentar el traç i oblidar-te dels detalls perque la gent, des del carrer no ho podràn apreciar.

-Que hi diuen els grafiters?

-Em respecten molt. Quan veuen una paret bonica s'abstenen de fer-hi pintades.

-I vostè els respecte a ells?

-Sí, molt. Però és un art més popular. Li falta composisicó i definició de marc, com les pintures ruprestres.

-Acceptaria un mural propagandista a Cuba o quan hi entra la política desapareix l'art?

-No. Son perfectamente compatibles. També mediatitzen a l'autor els encàrrecs d'esglèsia o de bancs. El que paga sempre té una ideologia. És igual que el mecenes sigui el poder financer, eclesiàstic o polític. L'important és que algú pagui.

Qui paga mana